La prèvia alternativa: Athletic-Saragossa

Per fi torna la Lliga, i em fixe en l'Athletic-Saragossa. Els 'lleons' m'atrauen, crec que tenen equip per lluitar per la UEFA, però el seu inici... Cal seguir a Llorente, també a Iturraspe, de qui m'han parlat molt bé. Al Saragossa, Ander dubte i final ja a l'octubre. Urgències.

Violència

A Sèrbia la sancionarà pels disturbis de Gènova, i segurament hi hagi raons per fer-ho. El comportament dels ultres serbis és indecent i, com deien alguns mitjans italians després de la suspensió del partit i posterior batalla campal fora de l'estadi, podria haver acabat en una tragèdia com la de Heysel.

No obstant això, no es pot oblidar que gent com Ivan Bogdanov, cap del grup feixista anomenat Tigres d'Arkan, neixen i creixen en el context de la descomposició de l'antiga Iugoslàvia, i tracten de fer-se homes en una Sèrbia deprimida a la que Europa força a donar passos per a la integració però sense donar massa a canvi.

Se li sol dir frustració, i consisteix en radicalitzar-se davant la falta d'oportunitats. L'anàlisi és molt més complex i puc estar davant d'un error fatal, però crec que el procés mental és similar al que realitzen els ací mal anomenats 'antisistema'.

Es qüestiona, d'una ideologia o una altra, que la única violència legítima siga la que exerceix l'Estat. I es fa davant la falta de futur. I davant d’estes circumstàncies, la solució policial no serveix, especialment si és l'única.

Chapeau per a Touré Yaya

Touré, o el seu representant, han dit moltes tonteries els últims temps. Ara s'apunten a la coherència. Ho celebro. Se'n va anar per Busquets. És clar: és millor tècnica i tàcticament, i molt més 'guardiolista'. Touré és molt bo, i no pot ser suplent del millor. Se'n va. Chapeau.

La pasta o la vida

"Em va dir que estava fet una merda". Les paraules són dures. Més venint d'una persona que mesura tant les seues paraules com Del Bosque. I, encara que no vulgui l'entrenador, casos com el de Xavi no es poden explicar sense les seleccions. Per descomptat, el salmantí no té cap culpa, però negar la major tampoc serveix de res.

No cal recordar els viatges en plena pretemporada a Mèxic i Argentina. És el mateix que hagin jugat vint minuts que noranta-dos. El fet és el viatge. Qualsevol que haja anat a Sudamèrica sap com es queda el cos després de les més de deu hores de viatge. I si l'organisme està sent tractat per aguantar l'esforç de tota una temporada, el 'capritx' surt car.

Malgrat les queixes del pare de Xavi, la qüestió no sembla tenir solució a curt plaç. Un altre cas: Messi haurà de jugar sí o sí contra Japó perquè l'AFA s'embutxaqui 200.000 euros més. Ha sortit el poderós cavaller, el veritable motiu del conflicte.

Mentre els futbolistes es preocupen pel seu estat físic de manera individual i obvien l'aposta col.lectiva per defensar els seus interessos i el calendari únic, els presidents de federació seguiran rient-se de les queixes dels jugadors al mateix temps que s'omplen la boca en defensa del bon futbol. Hipocresia permesa. La disjuntiva és, potser un poc exagerada, però molt clara: la pasta o la vida.

Cas Aduriz?

M’alegra que les primeres ‘piulades’ criticant a Aduriz no tinguen continuïtat als mitjans. Caverna sempre n’existirà, la prova són els últims dubtes sobre Xavi. Mentre Euskadi o Catalunya no tinguen selecció i s’igualen les condicions, demanar res als futbolistes és estúpid.

Estupideses

Em resulta trist recórrer al vell tòpic que ve a dir que el futbol, com tot a la vida, no deixa de ser un estat d’ànim. Durant dos anys hem arribat a pensar que la màxima formava part d’un llibre acabat. Que quan Guardiola va iniciar el seu ‘best seller’ va oblidar aquest capítol. I això, en un club on se sol dir que passa una mosca i desestabilitza, és molt.

El barcelonisme va arribar a creure, per dies, que inclús podia generar estats d’ànim i que aquests podien ser decisius no només per anar a treballar amb un somriure sinó per empentar la pilota que no volia entrar. Parlem de la setmana prèvia a la tornada de la Champions League contra l’Inter.

En canvi, aquest inici de temporada al Barça sembla que l’afecten massa els estats d’ànims.

Llegir complet

PD: Malament, molt malament, pinten les coses per a Saragossa i Depor. No per empatar a casa o ser humiliat a Madrid, sinó per la imatge.

La prèvia alternativa: Perdre seria fatal

Fixem-nos en els equips que encara no han guanyat. Amb els entrenadors a la corda fluixa i amb la necessitat de guanyar, Saragossa i Depor tenen partits antagònics. Els aragonesos tenen opcions serioses contra l’Sporting a casa, els gallecs visiten Chamartín. Perdre seria fatal.