Una proposta per l'anada de la Champions

Feia temps que no escrivia, però arriben els moments decisius de la temporada i no m'he pogut resistir.

Passat el pitjor de la decepció, toca intentar analitzar fredament la final de Copa del Rei i intentar esbrinar què fer per afrontar les semifinals de la Champions League. Sembla evident que, si estem davant d’una partida d’escacs, Mourinho ha agafat avantatge amb una mena de sortida de Defensa Índia de Rei, basada en uns primers moviments que permeten construir un mur defensiu sòlid de peons i un bon contraatac, obrint moltes possibilitats de sortida a peces com la reina i els alfils.

Els peons Pepe, Khedira i fins i tot Xabi Alonso, situats com un mur semblant a una defensa d’handbol molt a prop de la seua defensa, han sorprès a un Barça que s’ha quedat sense massa arguments. Fins i tot en la segona part, quan va millorar el joc culer, els jugadors decisius, Xavi, Iniesta i Messi, agafaven la pilota massa lluny de la porteria.

El Barça ha d’aconseguir enfortir el seu centre del camp, fent-ho de tal manera que no perjudique un joc atacant al que no es pot renunciar. Per mi hi ha una manera. Fa quasi tres anys, la selecció espanyola va imitar al Barça i va triomfar. Ara, al Barça li vindria bé copiar l’esquema amb que Del Bosque va fer campió un equip molt barcelonista.

Durant tot el Mundial, Del Bosque va renunciar a un davanter per guanyar consistència al centre del camp amb un doble pivot. Xavi i Iniesta jugaven com a falsos interiors, alliberats de les tasques defensives. Propose fer quelcom semblant. Amb Puyol recuperat, Mascherano pot formar amb Busquets un doble pivot de solidesa inqüestionable, amb Xavi i Iniesta flotant entre ells i la davantera, formada per Messi i Villa o Pedro.

Amb este nou sistema combatríem la superioritat física i numèrica del Madrid en el centre del camp, i a banda d’estar més segurs al darrere, en atac els marcatges individuals a Xavi i Iniesta podrien ser compensats per Busquets, que podria despenjar-se sense haver de mirar enrere, amb Masche vigilant.

La teoria sempre és molt bonica, després tot és molt més complicat. Però ací queda la proposta.

Preciado i el Barça - Vila-real

La roda de premsa de Manolo Preciado va ser espectacular. Li va cantar les quaranta a Mourinho com segurament mai ningú ho havia fet. D’entre tot el que li va dir, crec que hi ha una frase que per als mitjans ha passat un poc desapercebuda però que la gent que ha dedicat part de la seua vida a fer esport entendrà que pot fer més mal que res: “Aquí, primer que res, som esportistes”.

Llegir complet

Danys irreparables

Mai he sigut molt amant de les sèries. No hem pregunteu ni per Lost, ni per com vaig conèixer a la vostra mare, ni per ales oest de la Casa Blanca. Tampoc veia Hospital Central, potser per això és que em va costar familiaritzar-me amb el concepte “danys irreparables”.

Fa ja un temps que ho tinc molt clar, tristament, però fins ara no creia que l’esmentat concepte podia tindre una aplicabilitat al futbol. Danys irreparables són els que t’infringeix el Madrid de Mourinho. Els seus cops, més febles o més forts –els dos d’ahir en dos minuts van ser fortíssims i segurament immerescuts-, són definitius.

Mourinho ha aconseguit en poques setmanes que millorar la coordinació en defensa per minimitzar les ocasions rivals no supose perdre esta mena d’anarquia autoritària i efectiva que els permet copejar amb la velocitat d’una vespa a dalt.

El Milà? Si com deia Azorín, envellir gran és perdre la curiositat, la majoria dels alineats per Allegri, entre ells un insultant Ronaldinho, estan grans. Molt grans.

Doncs marxa, collons

Fa uns anys un dels millors moments de la setmana era llegir a Valdano, els dissabtes a Marca. La seva defensa del bon futbol, de la dignitat i el gust del futbolista talentós, i de la humanitat en una professió portada a la irracionalitat total pels diners em donaven la sensació d'estar davant l'excepció positiva. Coherència en futbol, mare meua.

Si queden excepcions, Valdano ja no n’és una. El seu silenci davant l'agressió de Mourinho a Pedro León no és nou. Fa temps que està plegat als designis de Florentino Pérez, que el contracta, suposo, per humanitzar-se. No sé si ho aconsegueix, però que es menja al Valdano poeta, ho tinc claríssim.

La situació de l'argentí em sembla comparable a la de Zapatero. Pocs pensem que Valdano estiga d'acord amb estes agressions, i no pense que el President del Govern combregue amb la reforma laboral que li han imposat. Doncs marxa, collons.

Xiulets al Bernabeu

Escolte tertúlies culers preguntant-se amb sorna de què es queixa el Bernabeu, si volien a Mourinho. No, a Mou el volia Florentino, que és qui sembla no tenir projecte. El President prometia talent, i l’entrenador fitxat no és el millor camí per aconseguir-ho. El públic té raó.