La pasta o la vida

"Em va dir que estava fet una merda". Les paraules són dures. Més venint d'una persona que mesura tant les seues paraules com Del Bosque. I, encara que no vulgui l'entrenador, casos com el de Xavi no es poden explicar sense les seleccions. Per descomptat, el salmantí no té cap culpa, però negar la major tampoc serveix de res.

No cal recordar els viatges en plena pretemporada a Mèxic i Argentina. És el mateix que hagin jugat vint minuts que noranta-dos. El fet és el viatge. Qualsevol que haja anat a Sudamèrica sap com es queda el cos després de les més de deu hores de viatge. I si l'organisme està sent tractat per aguantar l'esforç de tota una temporada, el 'capritx' surt car.

Malgrat les queixes del pare de Xavi, la qüestió no sembla tenir solució a curt plaç. Un altre cas: Messi haurà de jugar sí o sí contra Japó perquè l'AFA s'embutxaqui 200.000 euros més. Ha sortit el poderós cavaller, el veritable motiu del conflicte.

Mentre els futbolistes es preocupen pel seu estat físic de manera individual i obvien l'aposta col.lectiva per defensar els seus interessos i el calendari únic, els presidents de federació seguiran rient-se de les queixes dels jugadors al mateix temps que s'omplen la boca en defensa del bon futbol. Hipocresia permesa. La disjuntiva és, potser un poc exagerada, però molt clara: la pasta o la vida.

Què cal exigir al Barça

Primer partit sense Messi: bon resultat i pitjor joc. Cal exigir més, però no s’ha d’oblidar que es juga sense el més desequilibrant del món. Hi ha rutines i infinits mecanismes que ara no funcionen. Sense el 10, s’ha d’exigir guanyar a l’Sporting, però no jugar igual de bé.

Ujfalusi com a oportunitat

La lesió de Messi com a oportunitat per demostrar que es pot. El Madrid ja ho va fer l’any passat al novembre. Cinc partits sense CR7, cuatre victòries i un empat, amb Higuaín estel·lar. És l’oportunitat de l’equip, de demostrar que hi ha vida més enllà. I de Bojan.

Fora de casa

Curiosament, l’anarquia, part fonamental de l’ADN matalasser, va condemnar a l’Atlético en el seu partit contra el Barça. Fins al segon gol de Piqué els marcatges individuals al centre del camp havien permès controlar als creadors blaugrana.

El Barça patia, però l’estratègia, ai l’estratègia tant menyspreada en ocasions, ha canviat el partit. Després del gol, l’Atleti es va anarquitzar, es va oblidar dels marcatges i de fixar a Xavi, Iniesta i Busquets. Un regal per al Barça, que hauria pogut golejar de no ser per la falta de punteria i les aturades d’un porter alt i àgil, qualitats normalment incompatibles.

Llegir l'article complet