És això el que volem?

Les golejades del Barça a l'Almeria i del Madrid a l'Athletic no han pogut arribar en millor moment. En ple debat sobre el repartiment dels ingressos televisius, els dos grans golegen sense miraments. Amb violència, exhibint tot el seu potencial, just abans del clàssic.

Com passa amb la crisi econòmica en la que el món està immers, la solució sembla passar per carregar la culpa sobre a la classe mitjana. Aquella que, al marge dels beneficis dels gegants, dóna vida a l'economia real, amb les petites empreses que ocupen a milers i milers de persones.

Llegir complet

Ressaca agredolça, derbi per remontar

La derrota del Vila-real contra el Barça deixa un sabor agredolç. Si bé les sensacions que van deixar els de Garrido són molt bones, el fet és que no es va sumar ni un punt, i que el derbi valencià del proper cap de setmana no deixa espai per als laments.

De portes enfora, el Vila-real s'ha guanyat el respecte dels seus competidors. Ningú més, segurament al món, pot jugar al Barça amb els seus mateixos arguments i complicar-li la vida. Això ho va veure tota Espanya, ja que el partit va batre rècords d'audiència. Els groguets 'agraden' perquè juguen bé i, fins ara, són els únics capaços no ja de fer ombra -impossible- sinó de tutejar als dos grans. El problema és que el bon cartell no dóna punts, i cal seguir sumant.

Llegir l'article sencer a El Banquillo Visitante

Preciado i el Barça - Vila-real

La roda de premsa de Manolo Preciado va ser espectacular. Li va cantar les quaranta a Mourinho com segurament mai ningú ho havia fet. D’entre tot el que li va dir, crec que hi ha una frase que per als mitjans ha passat un poc desapercebuda però que la gent que ha dedicat part de la seua vida a fer esport entendrà que pot fer més mal que res: “Aquí, primer que res, som esportistes”.

Llegir complet

El problema de Villa

El problema de Villa no és ni de falta d'encert, ni d'ansietat. Tampoc el seu joc és pitjor. El problema de l'asturià és que abans jugava al València i ara al Barça, és a dir, abans als telenotícies vèiem els gols i ara ho veiem tot. El que marca i el que falla. Benvingut!

Una reflexió sobre Bale

Aquesta ha estat la setmana de Gareth Bale. La setmana del seu segon partidàs contra l'Inter, dels cada vegada més insistents rumors d'interès per part del Madrid, de la notícia que va ser ofert a Txiki Begiristain per al Barça i el llavors secretari tècnic el va rebutjar.

Va arribar el dissabte i el seu Tottenham va perdre estrepitosament contra el Bolton per 4-2. Ell va estar correcte, sense destacar, tímid.

Llegir complet

Entrenador nou, victòria segura?

Entrenador nou, victòria segura. Així resa un dels tòpics futbolístics que menys s’acompleixen. A vore com li va al Màlaga a Cornellà. Curiosa trajectòria la dels andalusos: han aconseguit els seus 7 punts fora. L'Espanyol, se sap, ho guanya tot a casa. Seguir a: Álvaro Vázquez.

Art o batalla

Fa dos anys –ho podeu llegir en castellà, perquè la versió catalana del bloc no havia nascut- vaig escriure sobre el síndrome d’Stendhal després d’un partit de Champions del Barça. Afirmava haver-ho experimentat pel joc preciosista de l’equip de Guardiola que, mesos més tard, seria tricampió.

Algunes coses han canviat des d’abril de 2009. D’altres no. El Barça continua volent desplegar un joc atractiu, més proper a l’art que a la violència. La consigna segueix sent reduir al mínim el component risc tenint la pilota el màxim temps possible. Este equip té per moments la virtut divina de fer desaparèixer el rival.

El que passa és que, entre unes coses i altres, als barcelonistes ara els costa més, en alguns partits, fer-se amb aquell control total amb el que van sorprendre al món. Difícilment Xavi i Iniesta coincideixen al centre del camp, el que dificulta el domini. A dalt costa més definir, possiblement perquè els continus canvis de davanter fan que siga difícil tenir automatismes a principis de temporada.

I, ja ho hem dit en aquest bloc, els rivals no són estúpids i busquen la manera de posar mà al Barça. Uns ho aconsegueixen –Rubin, Hércules, Copenhague- i d’altres no –l’últim exemple, el Sevilla-. No obstant això, els partits dels catalans tendeixen a igualar-se.

Ací volia arribar, això és beneficiós per a l’espectador. Ja no aporten res els partits decidits al minut 20 en dos o tres accions de Messi, Xavi o Iniesta. Gent com jo preferim que el Barça s’haja de reinventar perquè els rivals li ho posen difícil. Que el que veu l’espectador s’aprope més a una batalla entre dos que a l’art a mà alçada en un despatx solitari. Que el component atzar i/o risc torne. Que quan marca l’equip de Guardiola, qui simpatitzi amb ell s’alce de la cadira i ho celebre efusivament.

El futbol s’ha fet gran perquè dóna a la gent allò que no té. La rutina dels dies de feina la trenca la cervesa, el nerviosisme, la incertesa, el gol. Si el Barça dóna als seus espectadors el mateix que la feina –rutina, de victòria plàcida en golejada aclaparadora-, quin avorriment.

Dit això, i tenint la sensació que el Barça apura més que l’any passat, l’equip està igual de viu en totes les competicions. Demanar continuïtat després del triplet era una utopia. Cal exigir valentia, ganes, implicació. Treball i bon joc, no immunitat. Les victòries seguiran arribant si els futbolistes així ho entenen. I res fa presagiar que alguna cosa haja canviat.