Art o batalla

Fa dos anys –ho podeu llegir en castellà, perquè la versió catalana del bloc no havia nascut- vaig escriure sobre el síndrome d’Stendhal després d’un partit de Champions del Barça. Afirmava haver-ho experimentat pel joc preciosista de l’equip de Guardiola que, mesos més tard, seria tricampió.

Algunes coses han canviat des d’abril de 2009. D’altres no. El Barça continua volent desplegar un joc atractiu, més proper a l’art que a la violència. La consigna segueix sent reduir al mínim el component risc tenint la pilota el màxim temps possible. Este equip té per moments la virtut divina de fer desaparèixer el rival.

El que passa és que, entre unes coses i altres, als barcelonistes ara els costa més, en alguns partits, fer-se amb aquell control total amb el que van sorprendre al món. Difícilment Xavi i Iniesta coincideixen al centre del camp, el que dificulta el domini. A dalt costa més definir, possiblement perquè els continus canvis de davanter fan que siga difícil tenir automatismes a principis de temporada.

I, ja ho hem dit en aquest bloc, els rivals no són estúpids i busquen la manera de posar mà al Barça. Uns ho aconsegueixen –Rubin, Hércules, Copenhague- i d’altres no –l’últim exemple, el Sevilla-. No obstant això, els partits dels catalans tendeixen a igualar-se.

Ací volia arribar, això és beneficiós per a l’espectador. Ja no aporten res els partits decidits al minut 20 en dos o tres accions de Messi, Xavi o Iniesta. Gent com jo preferim que el Barça s’haja de reinventar perquè els rivals li ho posen difícil. Que el que veu l’espectador s’aprope més a una batalla entre dos que a l’art a mà alçada en un despatx solitari. Que el component atzar i/o risc torne. Que quan marca l’equip de Guardiola, qui simpatitzi amb ell s’alce de la cadira i ho celebre efusivament.

El futbol s’ha fet gran perquè dóna a la gent allò que no té. La rutina dels dies de feina la trenca la cervesa, el nerviosisme, la incertesa, el gol. Si el Barça dóna als seus espectadors el mateix que la feina –rutina, de victòria plàcida en golejada aclaparadora-, quin avorriment.

Dit això, i tenint la sensació que el Barça apura més que l’any passat, l’equip està igual de viu en totes les competicions. Demanar continuïtat després del triplet era una utopia. Cal exigir valentia, ganes, implicació. Treball i bon joc, no immunitat. Les victòries seguiran arribant si els futbolistes així ho entenen. I res fa presagiar que alguna cosa haja canviat.