És això el que volem?

Les golejades del Barça a l'Almeria i del Madrid a l'Athletic no han pogut arribar en millor moment. En ple debat sobre el repartiment dels ingressos televisius, els dos grans golegen sense miraments. Amb violència, exhibint tot el seu potencial, just abans del clàssic.

Com passa amb la crisi econòmica en la que el món està immers, la solució sembla passar per carregar la culpa sobre a la classe mitjana. Aquella que, al marge dels beneficis dels gegants, dóna vida a l'economia real, amb les petites empreses que ocupen a milers i milers de persones.

Llegir complet

Ressaca agredolça, derbi per remontar

La derrota del Vila-real contra el Barça deixa un sabor agredolç. Si bé les sensacions que van deixar els de Garrido són molt bones, el fet és que no es va sumar ni un punt, i que el derbi valencià del proper cap de setmana no deixa espai per als laments.

De portes enfora, el Vila-real s'ha guanyat el respecte dels seus competidors. Ningú més, segurament al món, pot jugar al Barça amb els seus mateixos arguments i complicar-li la vida. Això ho va veure tota Espanya, ja que el partit va batre rècords d'audiència. Els groguets 'agraden' perquè juguen bé i, fins ara, són els únics capaços no ja de fer ombra -impossible- sinó de tutejar als dos grans. El problema és que el bon cartell no dóna punts, i cal seguir sumant.

Llegir l'article sencer a El Banquillo Visitante

Preciado i el Barça - Vila-real

La roda de premsa de Manolo Preciado va ser espectacular. Li va cantar les quaranta a Mourinho com segurament mai ningú ho havia fet. D’entre tot el que li va dir, crec que hi ha una frase que per als mitjans ha passat un poc desapercebuda però que la gent que ha dedicat part de la seua vida a fer esport entendrà que pot fer més mal que res: “Aquí, primer que res, som esportistes”.

Llegir complet

El problema de Villa

El problema de Villa no és ni de falta d'encert, ni d'ansietat. Tampoc el seu joc és pitjor. El problema de l'asturià és que abans jugava al València i ara al Barça, és a dir, abans als telenotícies vèiem els gols i ara ho veiem tot. El que marca i el que falla. Benvingut!

Una reflexió sobre Bale

Aquesta ha estat la setmana de Gareth Bale. La setmana del seu segon partidàs contra l'Inter, dels cada vegada més insistents rumors d'interès per part del Madrid, de la notícia que va ser ofert a Txiki Begiristain per al Barça i el llavors secretari tècnic el va rebutjar.

Va arribar el dissabte i el seu Tottenham va perdre estrepitosament contra el Bolton per 4-2. Ell va estar correcte, sense destacar, tímid.

Llegir complet

Entrenador nou, victòria segura?

Entrenador nou, victòria segura. Així resa un dels tòpics futbolístics que menys s’acompleixen. A vore com li va al Màlaga a Cornellà. Curiosa trajectòria la dels andalusos: han aconseguit els seus 7 punts fora. L'Espanyol, se sap, ho guanya tot a casa. Seguir a: Álvaro Vázquez.

Art o batalla

Fa dos anys –ho podeu llegir en castellà, perquè la versió catalana del bloc no havia nascut- vaig escriure sobre el síndrome d’Stendhal després d’un partit de Champions del Barça. Afirmava haver-ho experimentat pel joc preciosista de l’equip de Guardiola que, mesos més tard, seria tricampió.

Algunes coses han canviat des d’abril de 2009. D’altres no. El Barça continua volent desplegar un joc atractiu, més proper a l’art que a la violència. La consigna segueix sent reduir al mínim el component risc tenint la pilota el màxim temps possible. Este equip té per moments la virtut divina de fer desaparèixer el rival.

El que passa és que, entre unes coses i altres, als barcelonistes ara els costa més, en alguns partits, fer-se amb aquell control total amb el que van sorprendre al món. Difícilment Xavi i Iniesta coincideixen al centre del camp, el que dificulta el domini. A dalt costa més definir, possiblement perquè els continus canvis de davanter fan que siga difícil tenir automatismes a principis de temporada.

I, ja ho hem dit en aquest bloc, els rivals no són estúpids i busquen la manera de posar mà al Barça. Uns ho aconsegueixen –Rubin, Hércules, Copenhague- i d’altres no –l’últim exemple, el Sevilla-. No obstant això, els partits dels catalans tendeixen a igualar-se.

Ací volia arribar, això és beneficiós per a l’espectador. Ja no aporten res els partits decidits al minut 20 en dos o tres accions de Messi, Xavi o Iniesta. Gent com jo preferim que el Barça s’haja de reinventar perquè els rivals li ho posen difícil. Que el que veu l’espectador s’aprope més a una batalla entre dos que a l’art a mà alçada en un despatx solitari. Que el component atzar i/o risc torne. Que quan marca l’equip de Guardiola, qui simpatitzi amb ell s’alce de la cadira i ho celebre efusivament.

El futbol s’ha fet gran perquè dóna a la gent allò que no té. La rutina dels dies de feina la trenca la cervesa, el nerviosisme, la incertesa, el gol. Si el Barça dóna als seus espectadors el mateix que la feina –rutina, de victòria plàcida en golejada aclaparadora-, quin avorriment.

Dit això, i tenint la sensació que el Barça apura més que l’any passat, l’equip està igual de viu en totes les competicions. Demanar continuïtat després del triplet era una utopia. Cal exigir valentia, ganes, implicació. Treball i bon joc, no immunitat. Les victòries seguiran arribant si els futbolistes així ho entenen. I res fa presagiar que alguna cosa haja canviat.

La prèvia alternativa: Partit per no despenjar-se

Al final semblaré de l’Athletic. No ho soc, però m’atreu la joventut i tipus de joc anglosaxó. I esta setmana juga contra el Getafe, un dels equips que millor juga amb menys. Equips que empaten poc i tenen gol, ritme i ganes d’estar a prop d’Europa. Partit per no despenjar-se.

Garrido, l'entrenador controvertit

És una persona silenciosa però que, quan es deixa anar, no defuig el cos a cos. Forma part del seu caràcter competitiu, que no poques persones qualifiquen d'excessiu. Juan Carlos Garrido és l'home darrere del que està l'equip revelació, un conjunt que fa uns mesos semblava deprimit i que ara és segon i mira de tu a tu -veurem fins a quan- a Madrid i Barça.

En una entrevista a El País, Garrido desgrana part de la seva personalitat. Part, perquè com diem és un home reservat. Els que l'han -crec que puc dir hem- conegut al futbol base groguet el recorden com un home molt exigent, que s'implica molt en allò en el que creu en detriment d'altres aspectes que no considera prioritaris.

Això també pot traslladar-se al primer equip, encara que fins ara tot sembla rodar bé. Algú em va dir fa poc que Mourinho li recordava a Terry Venables, que el primer any va armar un equip guerrer i va guanyar la Lliga per al Barça en plena ressaca posmaradoniana. A Garrido podria arribar-li a passar una cosa semblant. O s'està amb ell o se l'odia, encara que tampoc és qüestió de cridar ara el mal temps.

De moment els pesos pesants de la plantilla estan amb ell, i està aconseguint aquest equilibri que repeteix a l'entrevista: confiança i exigència. Funcionen els nous-Marchena-, els joves -Mussacchio-, els cracs -Rossi, Cazorla- i fins i tot el que fins ara passava per ser el 'Benzema' de la Plana Baixa: Nilmar. El tímid davanter està en boca de tothom per la seva verticalitat i facilitat per al gol.

Garrido incideix que ell ha estat un dels creadors d'un estil en el futbol base que ara ha portat a Primera Divisió. Pot posar-se la medalla, ja que ha estat molts anys a l'escola. I si, a la Ciutat Esportiva Miralcamp s'insisteix molt en què el toc és el model.

Des que està a Primera, el Vila-real mai no ha renunciat a la pilota. És culpa de Garrido? En part. Sempre he mantingut que en aquesta petita ciutat castellonenca agrada poc el futbol. No hi ha tradició, i això d'omplir un camp de més de 20.000 persones és cosa de deu anys.

És per això que si no ofereixes un producte atractiu et pots quedar sol en un no res. Una altra cosa és que, havent entès això, el president Fernando Roig, a qui lloa a la ja esmentada entrevista, contractara a un equip que creu en el bon futbol perquè l'implantaren en la mentalitat dels xiquets que comencen.

En conclusió, futbol és pràcticament sinònim de present, i ara el Vila-real està que crema. Agrada, s'agrada i guanya. Mentre duri, els aspectes més controvertits de l'entrenador estaran en segon pla. I el camp s'omplirà.

Barcelonisme utòpic

Parlem clar, el que ha fet el Barça les dos temporades anteriors és una utopia. Jugar tant i tant bé i a més guanyar títols a dojo és difícilment repetible. Les utopies, per definició, no es compleixen. És per això que, tenint en compte el dit anteriorment i la personalitat de Guardiola, el model actual se sustenta sobre una fina capa que, malgrat aparentar ser duríssima, pot enfonsar-se en qualsevol moment.

Entre d’altres coses, perquè el barcelonisme tendeix a l’autodestrucció. No entrarem ací a valorar si Laporta és un lladre descarat o si darrere de Rosell hi ha un determinat partit o un altre. El que és inqüestionable és que, en el millor moment de la seua història, el Barça pot veure’s immers en una trama d’acusacions i tribunals. Bo no pot ser.

Llegir complet

Prèvia -no tan- alternativa

No és que siga la prèvia més alternativa, però crec que amb la molt potent jornada de dissabte, no cal perdre de vista el Vila-real – Atlético. Els locals estan malalts de gol, i Kun torna fort. Espectacle. Són dos dels presumibles animadors de la Lliga i qui perga eixirà tocat.

Papers intercanviats

Dubtes generalitzats respecte al joc del Barça a la premsa. Semblaria que els de Guardiola i el Madrid hagueren canviat papers. Mentre els primers ara no resolen i donen vida als rivals, a Chamartín quan copegen, és irreversible. Dubtes? Sense exagerar: ambdós guanyen.

Danys irreparables

Mai he sigut molt amant de les sèries. No hem pregunteu ni per Lost, ni per com vaig conèixer a la vostra mare, ni per ales oest de la Casa Blanca. Tampoc veia Hospital Central, potser per això és que em va costar familiaritzar-me amb el concepte “danys irreparables”.

Fa ja un temps que ho tinc molt clar, tristament, però fins ara no creia que l’esmentat concepte podia tindre una aplicabilitat al futbol. Danys irreparables són els que t’infringeix el Madrid de Mourinho. Els seus cops, més febles o més forts –els dos d’ahir en dos minuts van ser fortíssims i segurament immerescuts-, són definitius.

Mourinho ha aconseguit en poques setmanes que millorar la coordinació en defensa per minimitzar les ocasions rivals no supose perdre esta mena d’anarquia autoritària i efectiva que els permet copejar amb la velocitat d’una vespa a dalt.

El Milà? Si com deia Azorín, envellir gran és perdre la curiositat, la majoria dels alineats per Allegri, entre ells un insultant Ronaldinho, estan grans. Molt grans.

Demèrit del València

Mai m’han agradat les anàlisi fàcils, crec que deixen molts caps per a lligar. Un exemple. És una opinió estesa entre el barcelonisme que les últimes lligues guanyades pel Madrid, en l’ocàs de l’era Rijkaard, les va perdre el Barça. En part sí, però si el Madrid no haguera quallat unes grandíssimes segones voltes, ja es poden tirar lligues que les acabes guanyant.

És per això que dissabte, quan escoltava els comentaris de la gent que m’envoltava, no vaig poder evitar sentir una sensació semblant a aquelles derrotes que, entre tanta victòria, semblen molt llunyanes. ‘Oh, Xavi!’, cridava el públic que a la primera part es cagava en ell, Messi i qui fera falta.

Llegir complet

La prèvia alternativa: Athletic-Saragossa

Per fi torna la Lliga, i em fixe en l'Athletic-Saragossa. Els 'lleons' m'atrauen, crec que tenen equip per lluitar per la UEFA, però el seu inici... Cal seguir a Llorente, també a Iturraspe, de qui m'han parlat molt bé. Al Saragossa, Ander dubte i final ja a l'octubre. Urgències.

Violència

A Sèrbia la sancionarà pels disturbis de Gènova, i segurament hi hagi raons per fer-ho. El comportament dels ultres serbis és indecent i, com deien alguns mitjans italians després de la suspensió del partit i posterior batalla campal fora de l'estadi, podria haver acabat en una tragèdia com la de Heysel.

No obstant això, no es pot oblidar que gent com Ivan Bogdanov, cap del grup feixista anomenat Tigres d'Arkan, neixen i creixen en el context de la descomposició de l'antiga Iugoslàvia, i tracten de fer-se homes en una Sèrbia deprimida a la que Europa força a donar passos per a la integració però sense donar massa a canvi.

Se li sol dir frustració, i consisteix en radicalitzar-se davant la falta d'oportunitats. L'anàlisi és molt més complex i puc estar davant d'un error fatal, però crec que el procés mental és similar al que realitzen els ací mal anomenats 'antisistema'.

Es qüestiona, d'una ideologia o una altra, que la única violència legítima siga la que exerceix l'Estat. I es fa davant la falta de futur. I davant d’estes circumstàncies, la solució policial no serveix, especialment si és l'única.

Chapeau per a Touré Yaya

Touré, o el seu representant, han dit moltes tonteries els últims temps. Ara s'apunten a la coherència. Ho celebro. Se'n va anar per Busquets. És clar: és millor tècnica i tàcticament, i molt més 'guardiolista'. Touré és molt bo, i no pot ser suplent del millor. Se'n va. Chapeau.

La pasta o la vida

"Em va dir que estava fet una merda". Les paraules són dures. Més venint d'una persona que mesura tant les seues paraules com Del Bosque. I, encara que no vulgui l'entrenador, casos com el de Xavi no es poden explicar sense les seleccions. Per descomptat, el salmantí no té cap culpa, però negar la major tampoc serveix de res.

No cal recordar els viatges en plena pretemporada a Mèxic i Argentina. És el mateix que hagin jugat vint minuts que noranta-dos. El fet és el viatge. Qualsevol que haja anat a Sudamèrica sap com es queda el cos després de les més de deu hores de viatge. I si l'organisme està sent tractat per aguantar l'esforç de tota una temporada, el 'capritx' surt car.

Malgrat les queixes del pare de Xavi, la qüestió no sembla tenir solució a curt plaç. Un altre cas: Messi haurà de jugar sí o sí contra Japó perquè l'AFA s'embutxaqui 200.000 euros més. Ha sortit el poderós cavaller, el veritable motiu del conflicte.

Mentre els futbolistes es preocupen pel seu estat físic de manera individual i obvien l'aposta col.lectiva per defensar els seus interessos i el calendari únic, els presidents de federació seguiran rient-se de les queixes dels jugadors al mateix temps que s'omplen la boca en defensa del bon futbol. Hipocresia permesa. La disjuntiva és, potser un poc exagerada, però molt clara: la pasta o la vida.

Cas Aduriz?

M’alegra que les primeres ‘piulades’ criticant a Aduriz no tinguen continuïtat als mitjans. Caverna sempre n’existirà, la prova són els últims dubtes sobre Xavi. Mentre Euskadi o Catalunya no tinguen selecció i s’igualen les condicions, demanar res als futbolistes és estúpid.

Estupideses

Em resulta trist recórrer al vell tòpic que ve a dir que el futbol, com tot a la vida, no deixa de ser un estat d’ànim. Durant dos anys hem arribat a pensar que la màxima formava part d’un llibre acabat. Que quan Guardiola va iniciar el seu ‘best seller’ va oblidar aquest capítol. I això, en un club on se sol dir que passa una mosca i desestabilitza, és molt.

El barcelonisme va arribar a creure, per dies, que inclús podia generar estats d’ànim i que aquests podien ser decisius no només per anar a treballar amb un somriure sinó per empentar la pilota que no volia entrar. Parlem de la setmana prèvia a la tornada de la Champions League contra l’Inter.

En canvi, aquest inici de temporada al Barça sembla que l’afecten massa els estats d’ànims.

Llegir complet

PD: Malament, molt malament, pinten les coses per a Saragossa i Depor. No per empatar a casa o ser humiliat a Madrid, sinó per la imatge.

La prèvia alternativa: Perdre seria fatal

Fixem-nos en els equips que encara no han guanyat. Amb els entrenadors a la corda fluixa i amb la necessitat de guanyar, Saragossa i Depor tenen partits antagònics. Els aragonesos tenen opcions serioses contra l’Sporting a casa, els gallecs visiten Chamartín. Perdre seria fatal.

Doncs marxa, collons

Fa uns anys un dels millors moments de la setmana era llegir a Valdano, els dissabtes a Marca. La seva defensa del bon futbol, de la dignitat i el gust del futbolista talentós, i de la humanitat en una professió portada a la irracionalitat total pels diners em donaven la sensació d'estar davant l'excepció positiva. Coherència en futbol, mare meua.

Si queden excepcions, Valdano ja no n’és una. El seu silenci davant l'agressió de Mourinho a Pedro León no és nou. Fa temps que està plegat als designis de Florentino Pérez, que el contracta, suposo, per humanitzar-se. No sé si ho aconsegueix, però que es menja al Valdano poeta, ho tinc claríssim.

La situació de l'argentí em sembla comparable a la de Zapatero. Pocs pensem que Valdano estiga d'acord amb estes agressions, i no pense que el President del Govern combregue amb la reforma laboral que li han imposat. Doncs marxa, collons.

Ansietat

Gaizka Mendieta no passava pel seu millor moment. Era l’època del Barça de Van Gaal, en què el futbolista que havia triomfat al València jugava de carriler, amb tota la banda dreta per a ell. Era massa camp per a un jugador que no era ni molt menys el que havia sigut. Però Mendieta, que sempre confiava en ell mateix, reflexionava en veu alta sobre el seu mal moment. “És hora de passades fàcils, res d’arriscar”. Buscar confiança, vaja.

Llegir complet

P.D.: Responent a la prèvia alternativa, Atlético sí. I quina bona notícia per a la Lliga!

La prèvia alternativa: Atleti sí o no?

Bona jornada per comprobar fins a quin punt l’Atlético serà algú en aquesta Lliga. Després d’un inici molt atractiu, han tropessat en dos partits contra dos grans com Barça i València. Malgrat que Agüero és dubte i a casa contra el Saragossa, si es vol ser gran s’ha de guanyar.

Què cal exigir al Barça

Primer partit sense Messi: bon resultat i pitjor joc. Cal exigir més, però no s’ha d’oblidar que es juga sense el més desequilibrant del món. Hi ha rutines i infinits mecanismes que ara no funcionen. Sense el 10, s’ha d’exigir guanyar a l’Sporting, però no jugar igual de bé.

Ujfalusi com a oportunitat

La lesió de Messi com a oportunitat per demostrar que es pot. El Madrid ja ho va fer l’any passat al novembre. Cinc partits sense CR7, cuatre victòries i un empat, amb Higuaín estel·lar. És l’oportunitat de l’equip, de demostrar que hi ha vida més enllà. I de Bojan.

Fora de casa

Curiosament, l’anarquia, part fonamental de l’ADN matalasser, va condemnar a l’Atlético en el seu partit contra el Barça. Fins al segon gol de Piqué els marcatges individuals al centre del camp havien permès controlar als creadors blaugrana.

El Barça patia, però l’estratègia, ai l’estratègia tant menyspreada en ocasions, ha canviat el partit. Després del gol, l’Atleti es va anarquitzar, es va oblidar dels marcatges i de fixar a Xavi, Iniesta i Busquets. Un regal per al Barça, que hauria pogut golejar de no ser per la falta de punteria i les aturades d’un porter alt i àgil, qualitats normalment incompatibles.

Llegir l'article complet

Guanyar fora com a repte

Més enllà del Barça - Atleti, cal prestar atenció als partits de València i Vila-real. Tots dos han començat la temporada amb ambició -i resultats desiguals- però han de passar la prova del cotó, lluny de casa. D'això depenen les seves opcions de ser els grans animadors.

L'Inter de Benítez

Per evitar que em diguin oportunista i a risc d’equivocar-me i posar la pota fins al fons, crec que he de parlar de l’Inter de Benítez. Dic que em puc equivocar perquè el tricampió té unes individualitats que fan por.

Però no, no veig a Benítez fent història amb l’Inter. Cert és que partint de la temporada passada, en què Mourinho va aconseguir el tricampionat, ja pot quallar Benítez un any grandíssim que no farà oblidar el que ha fet el portugués.

No em vull quedar ací, vull anar més enllà. El que Benítez ha demostrat tant al València com al Liverpool és que el seu model futbolístic es basa en el control absolut sobre el jugador. Això, que té opcions de triomfar a equips de perfil baix, mor per si sol a conjunts que aspiren a guanyar lligues.

A Anglaterra ja s’ha vist que és incapaç de gestionar plantilles aspirants al màxim. Només va guanyar la Champions amb un equip que s’ajusta al que desitja. Treball i línies rectes incorruptibles. Xabi Alonso molt més jove, Kewell, Baros, Luis García... futbolistes de segona fila.

Amb equips a priori molt millors i dissenyats per ell ha desfet el Liverpool i ha tirat centenars de milions d’euros a la brossa. Les acusacions de malbaratament a Guardiola em fan riure quan pense en Benítez.

L’aposta de Moratti encarcara els futbolistes, fent-los entrar en una espiral de preocupacions defensives i memorització de moviments que provoquen un col·lapse quan l’art vol aflorar. Si la Roma és capaç de fer més de vuitanta punts, veig un nou campió del Calcio.

Xiulets al Bernabeu

Escolte tertúlies culers preguntant-se amb sorna de què es queixa el Bernabeu, si volien a Mourinho. No, a Mou el volia Florentino, que és qui sembla no tenir projecte. El President prometia talent, i l’entrenador fitxat no és el millor camí per aconseguir-ho. El públic té raó.

El test

A les proves de nivell de les escoles d’idiomes els professors t’avisen, abans de l’examen, que les preguntes van en ordre de dificultat. Quan percebis que no saps les respostes, no continues, perquè aquell és el teu nivell. No siga que les encertes totes i aparentes un domini que no tens.

En la meua opinió, la victòria de l’Hercules al Camp Nou és semblant a la d’aquell alumne que, amb certes nocions i la sort de cara, contesta totes les preguntes de la prova de nivell i treu nota. Pot passar, però el més normal és que t’estavelles contra la realitat.

Segueix llegint...

Guardiola i Ibra

Llegeixo a @aprendeldeporte en Sportyou. Interessant però no ho compartisc perquè un líder dirigeix un grup, no a una persona. Ibra era un problema i Guardiola creia que l’havia de fer fora sí o sí. Crec que era una estratègia, no un error de càlcul.

Guardiola i Ibra

Llegeixo a @aprendeldeporte en Sportyou. Interessant però no ho compartisc perquè un líder dirigeix un grup, no a una persona. Ibra era un problema i Guardiola creia que l’havia de fer fora sí o sí. Crec que era una estratègia, no un error de càlcul.

Xavi Hernández, Pilota d'Or (i hola)

Feia temps que escrivia un bloc futbolístic en castellà. Ara, però, vull seguir amb el projecte però en català, idioma matern. És per això que, amb la nova temporada, que encare amb moltes ganes i poc temps, escriuré en català i ho traduiré al castellà. Ho faré sabent que a Internet allò que és bo, si és breu, és doblement bo. La secció 'En dos tweets' vol ser la millor prova. Comencem

La Pilota d'Or té amo per a mi: Xavi Hernández. Em sembla fantàstic que es premïi als millors de l'any -també ho ha estat- però és un crim que gent com Raúl es retirin sense este guardó, i al cervell del Barça li pot passar el mateix si no li'l donen ja.