Demèrit del València

Mai m’han agradat les anàlisi fàcils, crec que deixen molts caps per a lligar. Un exemple. És una opinió estesa entre el barcelonisme que les últimes lligues guanyades pel Madrid, en l’ocàs de l’era Rijkaard, les va perdre el Barça. En part sí, però si el Madrid no haguera quallat unes grandíssimes segones voltes, ja es poden tirar lligues que les acabes guanyant.

És per això que dissabte, quan escoltava els comentaris de la gent que m’envoltava, no vaig poder evitar sentir una sensació semblant a aquelles derrotes que, entre tanta victòria, semblen molt llunyanes. ‘Oh, Xavi!’, cridava el públic que a la primera part es cagava en ell, Messi i qui fera falta.

Llegir complet

Fora de casa

Curiosament, l’anarquia, part fonamental de l’ADN matalasser, va condemnar a l’Atlético en el seu partit contra el Barça. Fins al segon gol de Piqué els marcatges individuals al centre del camp havien permès controlar als creadors blaugrana.

El Barça patia, però l’estratègia, ai l’estratègia tant menyspreada en ocasions, ha canviat el partit. Després del gol, l’Atleti es va anarquitzar, es va oblidar dels marcatges i de fixar a Xavi, Iniesta i Busquets. Un regal per al Barça, que hauria pogut golejar de no ser per la falta de punteria i les aturades d’un porter alt i àgil, qualitats normalment incompatibles.

Llegir l'article complet