Una proposta per l'anada de la Champions

Feia temps que no escrivia, però arriben els moments decisius de la temporada i no m'he pogut resistir.

Passat el pitjor de la decepció, toca intentar analitzar fredament la final de Copa del Rei i intentar esbrinar què fer per afrontar les semifinals de la Champions League. Sembla evident que, si estem davant d’una partida d’escacs, Mourinho ha agafat avantatge amb una mena de sortida de Defensa Índia de Rei, basada en uns primers moviments que permeten construir un mur defensiu sòlid de peons i un bon contraatac, obrint moltes possibilitats de sortida a peces com la reina i els alfils.

Els peons Pepe, Khedira i fins i tot Xabi Alonso, situats com un mur semblant a una defensa d’handbol molt a prop de la seua defensa, han sorprès a un Barça que s’ha quedat sense massa arguments. Fins i tot en la segona part, quan va millorar el joc culer, els jugadors decisius, Xavi, Iniesta i Messi, agafaven la pilota massa lluny de la porteria.

El Barça ha d’aconseguir enfortir el seu centre del camp, fent-ho de tal manera que no perjudique un joc atacant al que no es pot renunciar. Per mi hi ha una manera. Fa quasi tres anys, la selecció espanyola va imitar al Barça i va triomfar. Ara, al Barça li vindria bé copiar l’esquema amb que Del Bosque va fer campió un equip molt barcelonista.

Durant tot el Mundial, Del Bosque va renunciar a un davanter per guanyar consistència al centre del camp amb un doble pivot. Xavi i Iniesta jugaven com a falsos interiors, alliberats de les tasques defensives. Propose fer quelcom semblant. Amb Puyol recuperat, Mascherano pot formar amb Busquets un doble pivot de solidesa inqüestionable, amb Xavi i Iniesta flotant entre ells i la davantera, formada per Messi i Villa o Pedro.

Amb este nou sistema combatríem la superioritat física i numèrica del Madrid en el centre del camp, i a banda d’estar més segurs al darrere, en atac els marcatges individuals a Xavi i Iniesta podrien ser compensats per Busquets, que podria despenjar-se sense haver de mirar enrere, amb Masche vigilant.

La teoria sempre és molt bonica, després tot és molt més complicat. Però ací queda la proposta.

Art o batalla

Fa dos anys –ho podeu llegir en castellà, perquè la versió catalana del bloc no havia nascut- vaig escriure sobre el síndrome d’Stendhal després d’un partit de Champions del Barça. Afirmava haver-ho experimentat pel joc preciosista de l’equip de Guardiola que, mesos més tard, seria tricampió.

Algunes coses han canviat des d’abril de 2009. D’altres no. El Barça continua volent desplegar un joc atractiu, més proper a l’art que a la violència. La consigna segueix sent reduir al mínim el component risc tenint la pilota el màxim temps possible. Este equip té per moments la virtut divina de fer desaparèixer el rival.

El que passa és que, entre unes coses i altres, als barcelonistes ara els costa més, en alguns partits, fer-se amb aquell control total amb el que van sorprendre al món. Difícilment Xavi i Iniesta coincideixen al centre del camp, el que dificulta el domini. A dalt costa més definir, possiblement perquè els continus canvis de davanter fan que siga difícil tenir automatismes a principis de temporada.

I, ja ho hem dit en aquest bloc, els rivals no són estúpids i busquen la manera de posar mà al Barça. Uns ho aconsegueixen –Rubin, Hércules, Copenhague- i d’altres no –l’últim exemple, el Sevilla-. No obstant això, els partits dels catalans tendeixen a igualar-se.

Ací volia arribar, això és beneficiós per a l’espectador. Ja no aporten res els partits decidits al minut 20 en dos o tres accions de Messi, Xavi o Iniesta. Gent com jo preferim que el Barça s’haja de reinventar perquè els rivals li ho posen difícil. Que el que veu l’espectador s’aprope més a una batalla entre dos que a l’art a mà alçada en un despatx solitari. Que el component atzar i/o risc torne. Que quan marca l’equip de Guardiola, qui simpatitzi amb ell s’alce de la cadira i ho celebre efusivament.

El futbol s’ha fet gran perquè dóna a la gent allò que no té. La rutina dels dies de feina la trenca la cervesa, el nerviosisme, la incertesa, el gol. Si el Barça dóna als seus espectadors el mateix que la feina –rutina, de victòria plàcida en golejada aclaparadora-, quin avorriment.

Dit això, i tenint la sensació que el Barça apura més que l’any passat, l’equip està igual de viu en totes les competicions. Demanar continuïtat després del triplet era una utopia. Cal exigir valentia, ganes, implicació. Treball i bon joc, no immunitat. Les victòries seguiran arribant si els futbolistes així ho entenen. I res fa presagiar que alguna cosa haja canviat.

Papers intercanviats

Dubtes generalitzats respecte al joc del Barça a la premsa. Semblaria que els de Guardiola i el Madrid hagueren canviat papers. Mentre els primers ara no resolen i donen vida als rivals, a Chamartín quan copegen, és irreversible. Dubtes? Sense exagerar: ambdós guanyen.

Danys irreparables

Mai he sigut molt amant de les sèries. No hem pregunteu ni per Lost, ni per com vaig conèixer a la vostra mare, ni per ales oest de la Casa Blanca. Tampoc veia Hospital Central, potser per això és que em va costar familiaritzar-me amb el concepte “danys irreparables”.

Fa ja un temps que ho tinc molt clar, tristament, però fins ara no creia que l’esmentat concepte podia tindre una aplicabilitat al futbol. Danys irreparables són els que t’infringeix el Madrid de Mourinho. Els seus cops, més febles o més forts –els dos d’ahir en dos minuts van ser fortíssims i segurament immerescuts-, són definitius.

Mourinho ha aconseguit en poques setmanes que millorar la coordinació en defensa per minimitzar les ocasions rivals no supose perdre esta mena d’anarquia autoritària i efectiva que els permet copejar amb la velocitat d’una vespa a dalt.

El Milà? Si com deia Azorín, envellir gran és perdre la curiositat, la majoria dels alineats per Allegri, entre ells un insultant Ronaldinho, estan grans. Molt grans.