La prèvia alternativa: Partit per no despenjar-se

Al final semblaré de l’Athletic. No ho soc, però m’atreu la joventut i tipus de joc anglosaxó. I esta setmana juga contra el Getafe, un dels equips que millor juga amb menys. Equips que empaten poc i tenen gol, ritme i ganes d’estar a prop d’Europa. Partit per no despenjar-se.

Garrido, l'entrenador controvertit

És una persona silenciosa però que, quan es deixa anar, no defuig el cos a cos. Forma part del seu caràcter competitiu, que no poques persones qualifiquen d'excessiu. Juan Carlos Garrido és l'home darrere del que està l'equip revelació, un conjunt que fa uns mesos semblava deprimit i que ara és segon i mira de tu a tu -veurem fins a quan- a Madrid i Barça.

En una entrevista a El País, Garrido desgrana part de la seva personalitat. Part, perquè com diem és un home reservat. Els que l'han -crec que puc dir hem- conegut al futbol base groguet el recorden com un home molt exigent, que s'implica molt en allò en el que creu en detriment d'altres aspectes que no considera prioritaris.

Això també pot traslladar-se al primer equip, encara que fins ara tot sembla rodar bé. Algú em va dir fa poc que Mourinho li recordava a Terry Venables, que el primer any va armar un equip guerrer i va guanyar la Lliga per al Barça en plena ressaca posmaradoniana. A Garrido podria arribar-li a passar una cosa semblant. O s'està amb ell o se l'odia, encara que tampoc és qüestió de cridar ara el mal temps.

De moment els pesos pesants de la plantilla estan amb ell, i està aconseguint aquest equilibri que repeteix a l'entrevista: confiança i exigència. Funcionen els nous-Marchena-, els joves -Mussacchio-, els cracs -Rossi, Cazorla- i fins i tot el que fins ara passava per ser el 'Benzema' de la Plana Baixa: Nilmar. El tímid davanter està en boca de tothom per la seva verticalitat i facilitat per al gol.

Garrido incideix que ell ha estat un dels creadors d'un estil en el futbol base que ara ha portat a Primera Divisió. Pot posar-se la medalla, ja que ha estat molts anys a l'escola. I si, a la Ciutat Esportiva Miralcamp s'insisteix molt en què el toc és el model.

Des que està a Primera, el Vila-real mai no ha renunciat a la pilota. És culpa de Garrido? En part. Sempre he mantingut que en aquesta petita ciutat castellonenca agrada poc el futbol. No hi ha tradició, i això d'omplir un camp de més de 20.000 persones és cosa de deu anys.

És per això que si no ofereixes un producte atractiu et pots quedar sol en un no res. Una altra cosa és que, havent entès això, el president Fernando Roig, a qui lloa a la ja esmentada entrevista, contractara a un equip que creu en el bon futbol perquè l'implantaren en la mentalitat dels xiquets que comencen.

En conclusió, futbol és pràcticament sinònim de present, i ara el Vila-real està que crema. Agrada, s'agrada i guanya. Mentre duri, els aspectes més controvertits de l'entrenador estaran en segon pla. I el camp s'omplirà.

Barcelonisme utòpic

Parlem clar, el que ha fet el Barça les dos temporades anteriors és una utopia. Jugar tant i tant bé i a més guanyar títols a dojo és difícilment repetible. Les utopies, per definició, no es compleixen. És per això que, tenint en compte el dit anteriorment i la personalitat de Guardiola, el model actual se sustenta sobre una fina capa que, malgrat aparentar ser duríssima, pot enfonsar-se en qualsevol moment.

Entre d’altres coses, perquè el barcelonisme tendeix a l’autodestrucció. No entrarem ací a valorar si Laporta és un lladre descarat o si darrere de Rosell hi ha un determinat partit o un altre. El que és inqüestionable és que, en el millor moment de la seua història, el Barça pot veure’s immers en una trama d’acusacions i tribunals. Bo no pot ser.

Llegir complet

Prèvia -no tan- alternativa

No és que siga la prèvia més alternativa, però crec que amb la molt potent jornada de dissabte, no cal perdre de vista el Vila-real – Atlético. Els locals estan malalts de gol, i Kun torna fort. Espectacle. Són dos dels presumibles animadors de la Lliga i qui perga eixirà tocat.

Papers intercanviats

Dubtes generalitzats respecte al joc del Barça a la premsa. Semblaria que els de Guardiola i el Madrid hagueren canviat papers. Mentre els primers ara no resolen i donen vida als rivals, a Chamartín quan copegen, és irreversible. Dubtes? Sense exagerar: ambdós guanyen.

Danys irreparables

Mai he sigut molt amant de les sèries. No hem pregunteu ni per Lost, ni per com vaig conèixer a la vostra mare, ni per ales oest de la Casa Blanca. Tampoc veia Hospital Central, potser per això és que em va costar familiaritzar-me amb el concepte “danys irreparables”.

Fa ja un temps que ho tinc molt clar, tristament, però fins ara no creia que l’esmentat concepte podia tindre una aplicabilitat al futbol. Danys irreparables són els que t’infringeix el Madrid de Mourinho. Els seus cops, més febles o més forts –els dos d’ahir en dos minuts van ser fortíssims i segurament immerescuts-, són definitius.

Mourinho ha aconseguit en poques setmanes que millorar la coordinació en defensa per minimitzar les ocasions rivals no supose perdre esta mena d’anarquia autoritària i efectiva que els permet copejar amb la velocitat d’una vespa a dalt.

El Milà? Si com deia Azorín, envellir gran és perdre la curiositat, la majoria dels alineats per Allegri, entre ells un insultant Ronaldinho, estan grans. Molt grans.

Demèrit del València

Mai m’han agradat les anàlisi fàcils, crec que deixen molts caps per a lligar. Un exemple. És una opinió estesa entre el barcelonisme que les últimes lligues guanyades pel Madrid, en l’ocàs de l’era Rijkaard, les va perdre el Barça. En part sí, però si el Madrid no haguera quallat unes grandíssimes segones voltes, ja es poden tirar lligues que les acabes guanyant.

És per això que dissabte, quan escoltava els comentaris de la gent que m’envoltava, no vaig poder evitar sentir una sensació semblant a aquelles derrotes que, entre tanta victòria, semblen molt llunyanes. ‘Oh, Xavi!’, cridava el públic que a la primera part es cagava en ell, Messi i qui fera falta.

Llegir complet