És una persona silenciosa però que, quan es deixa anar, no defuig el cos a cos. Forma part del seu caràcter competitiu, que no poques persones qualifiquen d'excessiu. Juan Carlos Garrido és l'home darrere del que està l'equip revelació, un conjunt que fa uns mesos semblava deprimit i que ara és segon i mira de tu a tu -veurem fins a quan- a Madrid i Barça.
En una entrevista a El País, Garrido desgrana part de la seva personalitat. Part, perquè com diem és un home reservat. Els que l'han -crec que puc dir hem- conegut al futbol base groguet el recorden com un home molt exigent, que s'implica molt en allò en el que creu en detriment d'altres aspectes que no considera prioritaris.
Això també pot traslladar-se al primer equip, encara que fins ara tot sembla rodar bé. Algú em va dir fa poc que Mourinho li recordava a Terry Venables, que el primer any va armar un equip guerrer i va guanyar la Lliga per al Barça en plena ressaca posmaradoniana. A Garrido podria arribar-li a passar una cosa semblant. O s'està amb ell o se l'odia, encara que tampoc és qüestió de cridar ara el mal temps.
De moment els pesos pesants de la plantilla estan amb ell, i està aconseguint aquest equilibri que repeteix a l'entrevista: confiança i exigència. Funcionen els nous-Marchena-, els joves -Mussacchio-, els cracs -Rossi, Cazorla- i fins i tot el que fins ara passava per ser el 'Benzema' de la Plana Baixa: Nilmar. El tímid davanter està en boca de tothom per la seva verticalitat i facilitat per al gol.
Garrido incideix que ell ha estat un dels creadors d'un estil en el futbol base que ara ha portat a Primera Divisió. Pot posar-se la medalla, ja que ha estat molts anys a l'escola. I si, a la Ciutat Esportiva Miralcamp s'insisteix molt en què el toc és el model.
Des que està a Primera, el Vila-real mai no ha renunciat a la pilota. És culpa de Garrido? En part. Sempre he mantingut que en aquesta petita ciutat castellonenca agrada poc el futbol. No hi ha tradició, i això d'omplir un camp de més de 20.000 persones és cosa de deu anys.
És per això que si no ofereixes un producte atractiu et pots quedar sol en un no res. Una altra cosa és que, havent entès això, el president Fernando Roig, a qui lloa a la ja esmentada entrevista, contractara a un equip que creu en el bon futbol perquè l'implantaren en la mentalitat dels xiquets que comencen.
En conclusió, futbol és pràcticament sinònim de present, i ara el Vila-real està que crema. Agrada, s'agrada i guanya. Mentre duri, els aspectes més controvertits de l'entrenador estaran en segon pla. I el camp s'omplirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada